Darwin va haver de donar la volta al món durant sis anys per intuir que les coses són infinitament més complexes del que aparenten.
A mi em va portar tan sols un instant: observar l'eclosió d'una papallona sortint del capoll ordit per una eruga i preguntar per què ha passat.
Jo, de petit, ho vaig adjudicar a la morera amb la qual havia alimentat les erugues (em van inculcar que, per créixer, cal menjar)...
[Somriu] Aquell fet insòlit em va portar a plantejar-me, com a investigador, alguns interrogants sobre la metamorfosi i el desenvolupament dels éssers vius. En ciència és important identificar el problema fonamental d’allò que un investiga. Jo volia submergir-me en el perquè i el com de la diferenciació cel·lular. Primer em vaig iniciar en l'estudi de les bases genètiques del desenvolupament del patró corporal dels metazous. Després em vaig posar a estudiar els fenòmens de transdeterminació als discs imaginals de la mosca Drosophila melanogaster i vaig elaborar prediccions en què vaig errar per complet.
Ningú no és perfecte.
No només això, sinó que, en biologia, un no pot fer mai prediccions. Jo vaig adoptar l'actitud d'un enginyer i, armat amb una base de dades substancial, vaig deduir que la mosca requeria més antenes de les que utilitzava, fins que, sorprès, vaig descobrir una mutació que transforma les antenes del cap de la mosca en un parell de potes mitjanes. La naturalesa no obeeix regles lògiques. Suma peres amb pomes o taronges; en molts casos no actua d'acord amb patrons predictibles.
De manera que va procedir amb cautela al seu descobriment més important: la seqüència homeòtica.
La seqüència homeòtica [homeobox] proporcionava la clau per conèixer les decisions sobre el destí de la cèl·lula sobre el qual m'havia estat interrogant tant de temps.
En els darrers anys, els gens ens han brindat múltiples pistes sobre l'origen de les espècies, però hi ha qui encara pensa que els éssers vius són obra d'un propòsit diví.
Durant les últimes dècades hem donat cos a una idea que Darwin només va esbossar, la de que l'evolució transcorre de forma autònoma, atzarosa, sense predeterminació. A través d'anys i, potser, segles, se seleccionen organismes cada cop més perfectes (en el sentit de complexos) i capaços d'adaptar-se a un ambient físic concret. Els que millor s'adapten prevalen, i els que pitjor s'adapten s'extingeixen. Seria un pla cruel si fos un pla, però no ho és, no hi ha intenció i, a més, el cicle transcorre amb un grapat de sorpreses.
UN SAVI DE LA VIDA Aliè a l’escatològic joc de recompenses i medalles, mèrits i premis Nobel, Gehring dirigeix amb humilitat seu laboratori de biologia cel·lular Biozentrum de la Universitat de Basilea. No obstant això, el relleu internacional de les seves troballes i descobriments el porta a rebre títols honorífics en múltiples rectorats. "Estimo la vida acadèmica i m'agrada la comunicació amb les altres universitats", confessa el savi de Zurich, membre de l'Acadèmia Nacional de les Arts i les Ciències dels Estats Units, la Royal Society de Londres i institucions de rang idèntic a França, Suècia i Alemanya. És autor de 250 publicacions i ha estat citat en 22.000 articles científics.
Com a investigador, Gehring és un dels principals impulsors de la genètica com a especialitat científica. Doctorat l’any 1965, aquest científic va desxifrar la seqüència homeòtica, un conjunt de gens similars i clarament diferenciats que romanen invariables al llarg del procés evolutiu. Es coneix que aquesta seqüència controla el procés de desenvolupament del patró corporal de gairebé tots els éssers vius, inclosos els éssers humans, i el seu descobriment ha resultat clau per interpretar el control genètic del desenvolupament embrionari.
Curiós per naturalesa, Gehring es va estudiar, a finals del segle passat, l'evolució de la visió en els animals, i va arribar a la conclusió que els trets morfològics no explicaven per se el pas d'un model de visió molt primitiu a un altre de més evolucionat. Va ser llavors quan va especular amb la participació dels gens i va identificar un gen clau en el desenvolupament del sentit de la vista, el PAX6, al qual devem la fotorecepció (sensibilitat a la llum), que arrosseguem genèticament des que éssers unicel·lulars molt primitius (bacteris) van desenvolupar la fotosíntesi. En paraules de Gehring, "aquestes dades sobre l'origen monofilètic dels ulls corroboren completament les intuïcions que Darwin va expressar al seu Origen de les espècies, fa 150 anys".
